LA CATALUNYA OPTIMISTA, CONTRA LA RECESSIÓ
A mesura que passen els dies i més es parla sobre la situació econòmica, més es detecta entre la població un desànim que es tradueix en un descens en el consum, com un reflex de prudència davant els mals auguris d’alguns polítics i banquers interessats i per la predicció de “savis economistes”.
No cal ser molt llest, ni ser mol docte en economia, ni un expert financer, per entendre que aquesta escalada de declaracions reprimeix el desig de consum, i això duu a una espiral perillosa de no reculada i de real recessió, atès que acaba agreujant-se la crisi, d’alguna cosa que va començar com sectorial, convertint-la en general.
Un exemple d’optimisme, ens l’ ha donat recentment el President de La Generalitat, Sr. Montilla. La seva crida a la solidaritat dels que tenim un lloc de treball, pels que s’han quedat sense ell, es basa precisament en continuar consumint normalment, de forma responsable, a fi d’evitar el cercle viciós que produiria el contrari.
De fet, el control dels indicadors que serveixen de referència per a l’evolució de l’economia, comencen a veure’s tímidament, però resulten positius: La caiguda del euribor després de tres anys de pujades, se situa al dia d’avui en el 4,004 % i es preveu que continuï a la baixa, i l’IPC (Increment de Preus al Consum), al dia d’avui es troba entorn al 2,4%. Els carburants han baixat de l’euro el litre.
Estant d’acord amb el President, personalment li torno aquesta crida a la solidaritat, i amb tot respecte, li insto que promogui la inversió en equipaments i obra pública, nova i de manteniment, a fi i efecte, de pal·liar l’atur en la construcció, que com tots sabem, arrossega als altres sectors que es deriven d’ella, i que a més pot perjudicar al sector del comerç i dels serveis.
Les mesures adoptades el passat 27 de novembre per el Govern d’Espanya, va en aquesta direcció, amb la injecció immediata als Ajuntaments, ( la administració més propera als ciutadans), de 8.000 milions d’euros , amb l’única condició que s’ executin amb projectes d’equipaments públics generadors de treball. A més, haurà de dur a terme, mesures com poden ser: les devolucions ràpides de l’IVA, a favor de les empreses de la construcció, per a evitar la seva descapitalització y falta de tresoreria.
També s’ha d’estudiar la conveniència de flexibilitat de la política fiscal repressora de l’Agència Tributària que es centra en les sancions en el seu afany recaptador, posant al servei dels contribuents més informació i formació a les empreses i als nous emprenedors, atès que les actuals directrius aturen l’estímul de creació d’empreses, pel perill que representa que un error d’interpretació de la nombrosa normativa contradictòria existent, els arruïni.
Especial atenció hauran de posar els Ajuntaments que hauran que administrar aquesta financiació per la execució ràpida i efectiva de tots aquests equipaments i obra pública, amb l’objectiu únic de creació de treball real. El pes de l’èxit d’aquestes mesures recau sobre d’ells.
Aquesta solidaritat que se’ns demana als treballadors, ha d’exigir-se també als bancs. Van guanyar diners amb l’època de bonança, segueixen guanyant-lo, i es beneficien amb la desgràcia aliena. Alguns d’ells, tanquen els seus crèdits a empreses que no tenen historials de morositat. Sense més, anuncien que les seves pòlisses de crèdit no es renovaran en el seu pròxim venciment, ofegant-les. A sobre, amb els diners públics, el Govern, garanteixen els seus fons. Hauria de regular-se i existir un control públic, en contraprestació, de com s’administra aquesta capacitat de decisió capritxosa dels bancs. De moment, solament ens queda com a màxim la queixa a l’Oficina del Consumidor.
És amb l’esforç de tots, i amb optimisme com superarem aquesta situació, que encara sent delicada, no ens donen les mateixes circumstàncies agreujants d’altres crisis patides amb anterioritat.
Fco. Craviotto.
http://www.craviotto-opinion.com/
A mesura que passen els dies i més es parla sobre la situació econòmica, més es detecta entre la població un desànim que es tradueix en un descens en el consum, com un reflex de prudència davant els mals auguris d’alguns polítics i banquers interessats i per la predicció de “savis economistes”.
No cal ser molt llest, ni ser mol docte en economia, ni un expert financer, per entendre que aquesta escalada de declaracions reprimeix el desig de consum, i això duu a una espiral perillosa de no reculada i de real recessió, atès que acaba agreujant-se la crisi, d’alguna cosa que va començar com sectorial, convertint-la en general.
Un exemple d’optimisme, ens l’ ha donat recentment el President de La Generalitat, Sr. Montilla. La seva crida a la solidaritat dels que tenim un lloc de treball, pels que s’han quedat sense ell, es basa precisament en continuar consumint normalment, de forma responsable, a fi d’evitar el cercle viciós que produiria el contrari.
De fet, el control dels indicadors que serveixen de referència per a l’evolució de l’economia, comencen a veure’s tímidament, però resulten positius: La caiguda del euribor després de tres anys de pujades, se situa al dia d’avui en el 4,004 % i es preveu que continuï a la baixa, i l’IPC (Increment de Preus al Consum), al dia d’avui es troba entorn al 2,4%. Els carburants han baixat de l’euro el litre.
Estant d’acord amb el President, personalment li torno aquesta crida a la solidaritat, i amb tot respecte, li insto que promogui la inversió en equipaments i obra pública, nova i de manteniment, a fi i efecte, de pal·liar l’atur en la construcció, que com tots sabem, arrossega als altres sectors que es deriven d’ella, i que a més pot perjudicar al sector del comerç i dels serveis.
Les mesures adoptades el passat 27 de novembre per el Govern d’Espanya, va en aquesta direcció, amb la injecció immediata als Ajuntaments, ( la administració més propera als ciutadans), de 8.000 milions d’euros , amb l’única condició que s’ executin amb projectes d’equipaments públics generadors de treball. A més, haurà de dur a terme, mesures com poden ser: les devolucions ràpides de l’IVA, a favor de les empreses de la construcció, per a evitar la seva descapitalització y falta de tresoreria.
També s’ha d’estudiar la conveniència de flexibilitat de la política fiscal repressora de l’Agència Tributària que es centra en les sancions en el seu afany recaptador, posant al servei dels contribuents més informació i formació a les empreses i als nous emprenedors, atès que les actuals directrius aturen l’estímul de creació d’empreses, pel perill que representa que un error d’interpretació de la nombrosa normativa contradictòria existent, els arruïni.
Especial atenció hauran de posar els Ajuntaments que hauran que administrar aquesta financiació per la execució ràpida i efectiva de tots aquests equipaments i obra pública, amb l’objectiu únic de creació de treball real. El pes de l’èxit d’aquestes mesures recau sobre d’ells.
Aquesta solidaritat que se’ns demana als treballadors, ha d’exigir-se també als bancs. Van guanyar diners amb l’època de bonança, segueixen guanyant-lo, i es beneficien amb la desgràcia aliena. Alguns d’ells, tanquen els seus crèdits a empreses que no tenen historials de morositat. Sense més, anuncien que les seves pòlisses de crèdit no es renovaran en el seu pròxim venciment, ofegant-les. A sobre, amb els diners públics, el Govern, garanteixen els seus fons. Hauria de regular-se i existir un control públic, en contraprestació, de com s’administra aquesta capacitat de decisió capritxosa dels bancs. De moment, solament ens queda com a màxim la queixa a l’Oficina del Consumidor.
És amb l’esforç de tots, i amb optimisme com superarem aquesta situació, que encara sent delicada, no ens donen les mateixes circumstàncies agreujants d’altres crisis patides amb anterioritat.
Fco. Craviotto.
http://www.craviotto-opinion.com/
1 comentario:
Per situar-nos i entendre una mica la crisi hauríem de saber com es mou l’economia. Com a ciutadà corrent tindré la gosadia de donar el meu punt de vista, ni que sigui d’una forma molt elemental, de la seva dinàmica, almenys com l’entén jo.
Les empreses posen al mercat els seus productes i la gent els compra per consumir, lògicament quan més consum hi hagi més demanda hi haurà i més beneficis empresarials s’obtindran, però per a satisfer aquest increment de la demanda calen més inversions que repercutiran en un augment dels llocs de treball, i en crear-ne de nous més gent està en condicions favorables per a consumir, i augmenta el consum, per tant més beneficis, més inversions...
Però aquesta dinàmica fa mesos que ha minvat: la població deixar de consumir, aleshores baixa la producció amb la qual cosa els beneficis empresarials no són els mateixos, el pas següent és fer una regulació de les plantilles de treballadors de forma que es produeix un increment de l’atur, i si un es queda sense feina no consumeix cosa que comporta menys beneficis empresarials, menys feina...
¿Què s’està fent davant d’aquest cercle viciós? Per una banda, els principals bancs centrals (Banc Central Europeu, Banc d’Anglaterra, Reserva Federal...) estan baixant els tipus d’interès per a evitar que la recessió no sigui tan accentuada. Però aquesta baixada dels tipus d’interès, fins el moment actual, no està repercutint directament en les economies domèstiques. ¿Per què? Perquè una cosa és el tipus oficial del diner, que és el tipus mínim d’interès que s’aplica a les entitats financeres quan compren diners, i una altra molt diferent és el tipus d’interès que apliquen les entitats als seus clients quan demanen un crèdit o una hipoteca, que normalment tenen com a índex de referència l’Euríbor.
A hores d’ara, les entitats financeres s’estan trobant, per una banda, que hi ha clients que no poden retornar els diners que van rebre en préstec i, per altra banda, tampoc tenen prou garanties que els clients que actualment sí els estan retornant en un futur immediat ho puguin fer. S’està produint una reducció dels diners disponibles en caixa i això crea la incertesa de quedar-se sense liquiditat i no poder fer front a les necessitats diàries. Davant d’aquest risc les entitats han tancat l’aixeta: deneguen crèdits a empreses i particulars i si els concedeixen són a clients solvent ja sigui per disposar d’un patrimoni evident o un sou segur a final de mes. En aquest aspecte, als Estats Units, la Reserva Federal ha posat en circulació bitllets nous per a què les entitats financeres puguin donar crèdits a les famílies i així reactivar l’economia. Amb aquesta mesura existeix el risc que es dispari la inflació o es devaluï el dòlar. Sembla ser que en temps de crisi aquest risc és menor i, en qualsevol cas, penso que deu estar sota control.
¿Com afecta la crisi a les famílies? Per una banda, hi ha famílies que estan patint les conseqüències d’un consum incontrolat durant aquests darrers anys que ultrapassava les seves possibilitats econòmiques reals. Malbarataven fent un ús abusiu de la seva tarja de crèdit. Per altra banda, hi ha famílies que, sense estar incloses en aquest grup anterior, s’han vist atrapades pel creixement continu de l’Euríbor, de forma que s’han vist obligats a pagar actualment una quota de la seva hipoteca que gairebé duplica la que pagaven en el seu inici. En no poder suportar aquesta càrrega es produeix un increment de la morositat. És cert que moltes d’aquestes famílies no van estar informades de forma adequada per les entitats bancàries en el moment de formalitzar la hipoteca.
Encara hi hauria un tercer grup al qual no li està afectant directament la crisi ja que conserva la seva feina i els seus ingressos són els mateixos. Son famílies que fins el moment estan adoptant una actitud cautelosa, afirmaria que es manifesta l’instint primari de supervivència i protecció a la família: no gastem i estalviem no sigui que demà ens toqui a nosaltres. Estan patint un efecte psicològic més que real de la crisis.
És a aquestes famílies a qui la classe política està dirigint el seu missatge de consum responsable com un intent de reactivar l’economia. De fet, hi ha gent que dins aquesta conjuntura desfavorable encara treu beneficis a través d’un consum intel•ligent: se n’aprofiten de les ofertes dels comerciants que per donar sortida als seus productes els rebaixen un 20 o 30 per cent en temporada alta.
Arribats a aquest punt, penso que les famílies, respecte a la crisi, n’han d’extreure allò positiu. Si per una banda, és un punt de no retorn com a conseqüència de tot un seguit de decisions i actuacions no del tot encertades, per altra banda, ha de suposar un punt d’inici, diria un començar de cap i de nou, per a fer un replantejament i fer una anàlisi del que no s’ha fet bé per no reincidir en els mateixos errors. De fet hi havia economies familiars que no podien suportar l’orgia de consum en què s’havien ficat i, fins i tot, ignoraven conscientment valors de seny i mesura que sempre han caracteritzat la nostra societat: em compro una televisió nova últim model abans que avisar el servei tècnic per a la seva reparació. Són paraules que a algun veí l’hem sentit comentar.
Per tant, consum sí, però sempre i quan sigui responsable, intel•ligent i ajustat a les possibilitats econòmiques reals de cada família, acompanyat d’incentius fiscals tant per a les famílies com per a la petita i mitjana empresa.
Joan Craviotto
Publicar un comentario