LA CATALUNYA OPTIMISTA, CONTRA LA RECESSIÓ
A mesura que passen els dies i més es parla sobre la situació econòmica, més es detecta entre la població un desànim que es tradueix en un descens en el consum, com un reflex de prudència davant els mals auguris d’alguns polítics i banquers interessats i per la predicció de “savis economistes”.
No cal ser molt llest, ni ser mol docte en economia, ni un expert financer, per entendre que aquesta escalada de declaracions reprimeix el desig de consum, i això duu a una espiral perillosa de no reculada i de real recessió, atès que acaba agreujant-se la crisi, d’alguna cosa que va començar com sectorial, convertint-la en general.
Un exemple d’optimisme, ens l’ ha donat recentment el President de La Generalitat, Sr. Montilla. La seva crida a la solidaritat dels que tenim un lloc de treball, pels que s’han quedat sense ell, es basa precisament en continuar consumint normalment, de forma responsable, a fi d’evitar el cercle viciós que produiria el contrari.
De fet, el control dels indicadors que serveixen de referència per a l’evolució de l’economia, comencen a veure’s tímidament, però resulten positius: La caiguda del euribor després de tres anys de pujades, se situa al dia d’avui en el 4,004 % i es preveu que continuï a la baixa, i l’IPC (Increment de Preus al Consum), al dia d’avui es troba entorn al 2,4%. Els carburants han baixat de l’euro el litre.
Estant d’acord amb el President, personalment li torno aquesta crida a la solidaritat, i amb tot respecte, li insto que promogui la inversió en equipaments i obra pública, nova i de manteniment, a fi i efecte, de pal·liar l’atur en la construcció, que com tots sabem, arrossega als altres sectors que es deriven d’ella, i que a més pot perjudicar al sector del comerç i dels serveis.
Les mesures adoptades el passat 27 de novembre per el Govern d’Espanya, va en aquesta direcció, amb la injecció immediata als Ajuntaments, ( la administració més propera als ciutadans), de 8.000 milions d’euros , amb l’única condició que s’ executin amb projectes d’equipaments públics generadors de treball. A més, haurà de dur a terme, mesures com poden ser: les devolucions ràpides de l’IVA, a favor de les empreses de la construcció, per a evitar la seva descapitalització y falta de tresoreria.
També s’ha d’estudiar la conveniència de flexibilitat de la política fiscal repressora de l’Agència Tributària que es centra en les sancions en el seu afany recaptador, posant al servei dels contribuents més informació i formació a les empreses i als nous emprenedors, atès que les actuals directrius aturen l’estímul de creació d’empreses, pel perill que representa que un error d’interpretació de la nombrosa normativa contradictòria existent, els arruïni.
Especial atenció hauran de posar els Ajuntaments que hauran que administrar aquesta financiació per la execució ràpida i efectiva de tots aquests equipaments i obra pública, amb l’objectiu únic de creació de treball real. El pes de l’èxit d’aquestes mesures recau sobre d’ells.
Aquesta solidaritat que se’ns demana als treballadors, ha d’exigir-se també als bancs. Van guanyar diners amb l’època de bonança, segueixen guanyant-lo, i es beneficien amb la desgràcia aliena. Alguns d’ells, tanquen els seus crèdits a empreses que no tenen historials de morositat. Sense més, anuncien que les seves pòlisses de crèdit no es renovaran en el seu pròxim venciment, ofegant-les. A sobre, amb els diners públics, el Govern, garanteixen els seus fons. Hauria de regular-se i existir un control públic, en contraprestació, de com s’administra aquesta capacitat de decisió capritxosa dels bancs. De moment, solament ens queda com a màxim la queixa a l’Oficina del Consumidor.
És amb l’esforç de tots, i amb optimisme com superarem aquesta situació, que encara sent delicada, no ens donen les mateixes circumstàncies agreujants d’altres crisis patides amb anterioritat.
Fco. Craviotto.
http://www.craviotto-opinion.com/
A mesura que passen els dies i més es parla sobre la situació econòmica, més es detecta entre la població un desànim que es tradueix en un descens en el consum, com un reflex de prudència davant els mals auguris d’alguns polítics i banquers interessats i per la predicció de “savis economistes”.
No cal ser molt llest, ni ser mol docte en economia, ni un expert financer, per entendre que aquesta escalada de declaracions reprimeix el desig de consum, i això duu a una espiral perillosa de no reculada i de real recessió, atès que acaba agreujant-se la crisi, d’alguna cosa que va començar com sectorial, convertint-la en general.
Un exemple d’optimisme, ens l’ ha donat recentment el President de La Generalitat, Sr. Montilla. La seva crida a la solidaritat dels que tenim un lloc de treball, pels que s’han quedat sense ell, es basa precisament en continuar consumint normalment, de forma responsable, a fi d’evitar el cercle viciós que produiria el contrari.
De fet, el control dels indicadors que serveixen de referència per a l’evolució de l’economia, comencen a veure’s tímidament, però resulten positius: La caiguda del euribor després de tres anys de pujades, se situa al dia d’avui en el 4,004 % i es preveu que continuï a la baixa, i l’IPC (Increment de Preus al Consum), al dia d’avui es troba entorn al 2,4%. Els carburants han baixat de l’euro el litre.
Estant d’acord amb el President, personalment li torno aquesta crida a la solidaritat, i amb tot respecte, li insto que promogui la inversió en equipaments i obra pública, nova i de manteniment, a fi i efecte, de pal·liar l’atur en la construcció, que com tots sabem, arrossega als altres sectors que es deriven d’ella, i que a més pot perjudicar al sector del comerç i dels serveis.
Les mesures adoptades el passat 27 de novembre per el Govern d’Espanya, va en aquesta direcció, amb la injecció immediata als Ajuntaments, ( la administració més propera als ciutadans), de 8.000 milions d’euros , amb l’única condició que s’ executin amb projectes d’equipaments públics generadors de treball. A més, haurà de dur a terme, mesures com poden ser: les devolucions ràpides de l’IVA, a favor de les empreses de la construcció, per a evitar la seva descapitalització y falta de tresoreria.
També s’ha d’estudiar la conveniència de flexibilitat de la política fiscal repressora de l’Agència Tributària que es centra en les sancions en el seu afany recaptador, posant al servei dels contribuents més informació i formació a les empreses i als nous emprenedors, atès que les actuals directrius aturen l’estímul de creació d’empreses, pel perill que representa que un error d’interpretació de la nombrosa normativa contradictòria existent, els arruïni.
Especial atenció hauran de posar els Ajuntaments que hauran que administrar aquesta financiació per la execució ràpida i efectiva de tots aquests equipaments i obra pública, amb l’objectiu únic de creació de treball real. El pes de l’èxit d’aquestes mesures recau sobre d’ells.
Aquesta solidaritat que se’ns demana als treballadors, ha d’exigir-se també als bancs. Van guanyar diners amb l’època de bonança, segueixen guanyant-lo, i es beneficien amb la desgràcia aliena. Alguns d’ells, tanquen els seus crèdits a empreses que no tenen historials de morositat. Sense més, anuncien que les seves pòlisses de crèdit no es renovaran en el seu pròxim venciment, ofegant-les. A sobre, amb els diners públics, el Govern, garanteixen els seus fons. Hauria de regular-se i existir un control públic, en contraprestació, de com s’administra aquesta capacitat de decisió capritxosa dels bancs. De moment, solament ens queda com a màxim la queixa a l’Oficina del Consumidor.
És amb l’esforç de tots, i amb optimisme com superarem aquesta situació, que encara sent delicada, no ens donen les mateixes circumstàncies agreujants d’altres crisis patides amb anterioritat.
Fco. Craviotto.
http://www.craviotto-opinion.com/